I por fin, la acreditación

setembre 22, 2010 at 1:06 pm 4 comentaris

Se que hace mucho que no escribo noada, pero he pasado una tempada muuuy larga con pocas ganas de tener más obligaciones que la de trabajar (para vivir). Y mantener el blog actualizado implicaba pensar qué quería escribir, hacerlo, releerlo mil veces (no puedo evitarlo, soy como soy) y colgarlo.

Pero hace algunos días que se me pasa por la cabeza actualizarlo. Quizás se me pasen las ganas y no vuelvo a escribir en mucho, igual es mi vuelta a esto de los blogs. No me voy a presionar por ello. Pero dado que me apetecía escribir, quiero explicar el final de una historia que empecé a contar al principio de pasarme a WordPress.

Contaba que necesitaba acreditarme de Lector por la “Agència per a la Qualitat del sistema Universitari a Catalunya, AQU” (o de Profesor Ayudante Doctor, que es la figura equivalente según la Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación, ANECA). Para esa acreditación necesitaba un cierto número de artículos, experiencia docente y un buen currículum de formación. Dado que me denegaron la acreditación AQU (el hecho que los varemos de AQU sean mucho más severos que los de ANECA merece otro post que no escribiré por temor a llenarlo de insultos y vejaciones), probé suerte por ANECA y finalmente obtuve la acreditación de profesor ayudante doctor. Eso fue a finales de Mayo, “in extremis” teniendo en cuenta que mi contrato expiraba a mediados de Setiembre, y que un resultado negativo no me dejaba tiempo material para solicitar la acreditación de nuevo. Pero llegó a tiempo, el departamento se movilizó y finalmente se publicó un concurso público para una plaza para el área de Bioquímica.

El concurso fue el 20 de julio y no se presentó nadie más. Expuse mi currículum y defendí una clase de bioquímica sobre integración del metabolismo energético (que me quedó muy bien, aunque quede feo que yo lo diga). El 16 de este mismo mes de Setiembre entra en vigor mi nuevo contrato para los próximos cinco años. Cinco años en los que se supone que tendré que dar docencia de tercer ciclo (clases de master y post-grado), tendré que cuadriplicar mi producción científica de los diez años que llevo trabajando en esto, deberé dirigir alguna tesis, me tendrían que conceder algún proyecto cómo investigadora principal, y a ser posible deberé ocupar algún puesto de gestión en la universidad. ¿Sabéis qué? Ahora juego a la lotería.

Entry filed under: Una explicació. Tags: .

Atención: De qui és la culpa…

4 comentaris Add your own

1. txapulin | setembre 22, 2010 a les 1:20 pm

Quatre cops més producció en cinc anys que en els últims 10 anys?

Se suposa que tota aquesta producció l’han de fer l’exèrcit de becaris que has de tenir per sota teu, no? Si no, no s’entèn…

Bé, molta sort, si de cas, i felicitats, que has fet un pas més.
Respon
- 2. Sílvia | setembre 22, 2010 a les 1:42 pm
  
  En part si, se suposa que part de la producció la faran els possibles estudiants de doctorat que dirigeixi (exèrcit de becaris… això no són maneres per un ex-secretari de l’UdG.doc!! jeje). Però part de la producció també ha de ser pròpia, o no arribo. De fet, tinc/tindré dues persones al meu càrreg (codirecció amb algú altra), però 15 articles són molts articles… Clar que haver-ne fet només 5 fins ara també és molt poc…
  En tot cas, em dóno un petit temps de marge per celebrar que de moment tinc feina!
  Respon
  - 3. txapulin | setembre 22, 2010 a les 3:10 pm
    
    Evidentment, estava sent subtilment irònic amb això de l’exèrcit de becaris. El que vull dir és que es veu obvi que la precarietat no només ve imposada, sinó que se presuposa, s’exigeix i es manté, amb aquesta mena de normatives que posen la vida tranquila d’una persona tant difícil.
  - 4. Sílvia | setembre 23, 2010 a les 7:45 am
    
    Jeje, ja suposava que era ironia. I en part estic d’acord amb tu i en part no. És veritat que aquest sistema incentiva a que es treballi més del normal en detriment de la vida personal, amb una inestabilitat i inseguretat importants. Però això no implica directament una imposició de la precarietat laboral cap als investigadors en formació. Que es valori la feina que fan “els becaris” com a feina que és implica estar realitzant una feina ben feta. I a partir d’aquí, no es pot exigir més sense recompenses, i s’ha de valorar la feina que es fa de la manera que es mereix (amb un contracte amb sou digne, amb una cotització a la SS, etc). Últimament tinc la sensació que la lluita pels drets dels investigadors en formació ha fet oblidar una mica els deures, i quan un treballa només pensant en els drets la qualitat del seu treball perd bastant… però això és un altra tema. El que vinc a dir és que, si, el funcionament actual ens demana que tots que hi posem molts esforços, i crec que massa. Si, mentre els investigadors en formació no tinguin condicions dignes de treball, demanar-los més és sumar-se a allò contra el que hem lluitat. Però tots som responsables de saber fins a on hem d’exigir als altres i a nosaltres mateixos, per intentar no empitjorar una situació de per si ja molt precària. L’estabilització? Això si que ho tenim malament…