De qui és la culpa…

Fa molt poc em preguntaven, com a docent, si és normal que l’alumne no faci cas als ensenyaments del mestre o si, al contrari, això és símptoma de la limitacions del mestre com a comunicador/transmissor de coneixement. Quan vaig contestar que és normal, em van tornar una mirada que vaig interpretar com a incrèdula (de les de “això m’ho dius perquè em senti millor”). Tant m’és que no em creguin, aquesta és la meva experiència i, com a pròpia, no és universal.

Recordo els inicis, el primer any que donava classes. Recordo com em preparava els problemes de cinètica enzimàtica i lo convençuda que estava que tothom ho havia entès, que ho havia explicat tant bé i que havia quedat tant clar. També recordo “corregir” exàmens en blanc, a mig fer i plens d’errades, i acabar amb percentatges d’aprovats inferiors al 40%.

Davant aquesta situació intentes explicar-ho millor, expressar-te de diverses maneres (perquè no tots entenem el món de la mateixa forma), repetir-ho moltes vegades i obrir les portes del despatx per qualsevol consulta (a la que no ve mai ningú). Però els resultats no milloren. És com una crítica silenciosa o indirecta a la teva vàlua, i la veritat és que a mi se’m fa (o feia) dur. Els que em coneixen saben que no accepto bé les crítiques (ni bé ni malament, les crítiques no són lo meu, i sovint em “reboto”). Però en el cas de la feina és diferent, i m’enfonso força fàcilment. Perquè a mi m’apassiona la docència i la bioquímica, i a la meva feina faig les dues coses. I veure que el que vols transmetre cau en el no res, sap molt greu.

Però la veritat és que un intenta millorar i els resultats no canvien massa. I t’acabes adonant (és la meva opinió personal) que el millor que pots fer és esforçar-te al màxim per explicar-te el millor possible, intentar incentivar la passió cap a un tema, i oferir-te a ajudar en tot el que puguis. Però el que no pots transmetre són les ganes de treballar i prendre-s’ho seriosament. I si ells no volen treballar o no s’ho prenen seriosament, ja poden tenir els millors professors del món que no arribaran gaire lluny. De fet, aprèn més algú motivat només consultant llibres, que un “passota” amb el millor docent a la millor universitat. I si a més, estem parlant de persones adultes, ja queda clar que no ens podem responsabilitzar completament dels seus resultats o el seu fracàs (eps, partint de la idea de que nosaltres hem donat el màxim). Arribats a aquest punt, jo els dono tota la meva ajuda, però si ells no em volen fer cas, és cosa seva (i les conseqüències també). Jo ja vaig aprovar en el seu dia.